Encara que soni estrany, en David odiava nedar quan era petit. En realitat, és normal que fos així, ja que amb cinc anys va començar a submergir-se en una piscina sense grans habilitats i molts impediments. Els pares l'aixecaven diàriament de matinada, fins i tot a l'hivern, per portar-lo a entrenar abans d'anar a escola. I no, no ho feien per convertir-lo en un esportista d'elit, sinó pels problemes físics. Tenia desviada la columna, duia ferros a les cames, patia asma i tenia problemes d'orelles i angines, a la qual cosa se sumaven els continus murmuris i mirades de recel dels seus companys. Tot això va fer que el seu progrés fos encara més lent que els altres, però també molt més contundent. En sentir-se diferent de la resta, David va fer de la perseverança la seva millor companya i va lluitar amb més intensitat. Aquí va ser on va començar tot.
Sens dubte, l'origen del triomf va ser la feina, el convenciment i la persistència. Encara recorda com als seus companys de piscina els parlaven d'Olimpiades mentre a ell el mantenien als nivells d'iniciació i li lligaven les cames per millorar la seva tècnica. Encara recorda com de vegades se li omplien les ulleres de llàgrimes, però seguia nedant i creient en si mateix. Així es va anar forjant tot un campió que, amb 19 anys, un diccionari i 300€ dels d'ara a la butxaca, va buscar als Estats Units el cim de la seva història. Va marxar lluny del seu país, de la seva família i sense saber què li oferiria el futur, però amb el fidel convenciment que buscaria el triomf sense parar: una beca a la Universitat del Sud de Califòrnia, on es va poder llicenciar i coronar-se Campió del Món de Llarga Distància.
